Una sigla expiatòria

No dic que l’informe aquell no faci olor de socarrim —que si no el trobem, que si no se sap qui l’ha escrit, que si no ens recordem ben bé del que deia—, però no entenc per què, ara que el Sindicat Unificat de la Policia n’ha fet públic l’esborrany, els dirigents de CiU se sentin exculpats pel simple fet que no hi surten directament els seus noms, sinó “només” el del partit, com si ells no tinguessin res a veure amb l’entitat que representen, com si no en fossin els principals responsables.

Ara només falta que ens diguin que amb la sigla CiU no es volia fer referència a Convergència i Unió, sinó a la Columbia International University o al codi internacional de l’aeroport del comtat de Chippewa o potser a un nou Consorci d’Indignats Units...

Una papereta a canvi d'un pis

“No, gràcies: no puc votar”.

Aquesta és la resposta que estic donant, durant aquests dies de campanya electoral, a la gent que em para pel carrer per intentar lliurar-me propaganda de tot tipus. D'aquesta manera, m'estalvio haver de tornar a casa amb uns quants fullets colorats al damunt que, en tot cas, no em serviran de res.

Així és: com que fa “només” cinc anys i escaig que visc aquí, encara no tinc dret a expressar la meva opinió ficant una papereta dins d'una urna.

I em fa ràbia, i tant que me'n fa! Perquè, encara que estigui perfectament integrada en la societat en la qual vaig decidir viure, això no em dóna cap dret a dir la meva.

Però bé, des d'ahir, gràcies a la nova campanya del Govern espanyol, ja em sento més tranquil·la: ara, per votar, n'hi haurà prou amb comprar-se un pis.

Això vol dir que els estrangers adinerats podran passar directament del cadastre a la mesa electoral.

Oi que fa il·lusió saber que els calés ho poden comprar tot? Fins i tot la dignitat nacional...

L'elecció divina

Dieu el que vulgueu, però a mi la imatge d'Artur Mas que fa de paladí de la voluntat d'un poble, tot envoltat d'una llum gairebé divina, no deixa d'acordar-me el llenguatge i la iconolatria del pitjor Berlusconi, amb les seves innombrables —i molt sovint ridícules— referències religioses, com quan deia, per exemple, que el fet d'haver estat elegit pel poble equivalia a haver estat ungit per Déu.
Ai, Senyor! Mai millor dit, oi?

D'altra banda, trobo que les reaccions de Mas a les acusacions de corrupció o de tenir diners amagats en paradisos fiscals també són molt semblants a les d'aquell “cavaller” italià: cal negar-ho tot i, si pot ser, aixecar el dit contra Judes...

Així que, quan falta molt poc per als comicis del 25 de novembre, se'm fa molt difícil imaginar que hi hagi algú capaç de debò de ressuscitar el País.

De fet, em conformaria si el que surti guanyador de les properes eleccions (divines?) no fes als altres el que no voldria que li fessin a ell.

Suposo que aquesta seria la veritable voluntat de més d'un poble...

Per què no faig vaga

Tot i que, com la majoria de la gent, tindria motius per protestar contra el que estan fent els que ens governen, tant en àmbit català com estatal i —potser encara més— europeu, he decidit no fer vaga perquè, en realitat, tampoc no em convencen aquells (partits polítics que van governar anteriorment, sindicats, etc.) que, en el seu moment, van tenir l'oportunitat de canviar les coses i, així i tot, no ho van fer.

Per tant, com que no vull que em considerin en contra només dels dolents d'avui, m'estimo més protestar a la meva manera també contra els dolents d'ahir, tractant-los a tots igual.

Ja ho sé que ningú no s'adonerà de la meva protesta silenciosa, però em temo que, un cop més, tampoc no els faran cas als que avui baixaran al carrer per defensar els seus —els nostres— drets.

I encara que el meu punt de vista pugui semblar massa pessimista, avui jo defensaré només el meu dret a estar en contra: en contra de tots.