A veure, no sé si és per la formació que hem tingut, o per l’agilitat i l’obertura mental de les quals normalment disposem, però encara que tinguem experiència en una tecnologia, un programari o un sistema concret, els informàtics acostumem a ser prou flexibles per poder canviar de tecnologia, programari o sistema sense que això ens comporti cap problema existencial.
Al contrari, ens agradaria —i tant que ens agradaria!— poder demostrar que som capaços de fer-ho, però, ves per on, no hi ha manera: les empreses de selecció de recursos humans —sigui per desconeixement, sigui per les presses o senzillament per superficialitat— treballen amb filtres automàtics que no fan res més que descartar tots aquells candidats que, en principi, podrien ser perfectament idonis per a una determinada feina, però tenen la mala sort de conèixer «només» la versió 16.7, i no la 16.8 —quina llàstima!—, d’una aplicació concreta o d’haver arribat «només» als sis anys i onze mesos —en comptes dels set anys— d’experiència amb un sistema.
Ho sé, potser estic exagerant una mica, però us puc assegurar que els filtres automàtics no tenen ànima ni pietat, i potser qui els fa servir tampoc no en té gaire.
Els informàtics, en canvi, en general no tenim preconceptes ni filtres genètics al cap que no ens permetin canviar àgilment d’un entorn a un altre. Però això potser no és tan fàcil d’entendre per a qui està acostumat a classificar els aspirants treballadors com si els hagués d’emmagatzemar en compartiments estancs...
