divendres, 21 d’octubre del 2011

Un final feliç

Un amic meu que llegeix aquest blog diu que li agrada, tot i que, en mig de tanta denúncia més que justificada, de tant en tant voldria trobar-hi també algun article amb “final feliç”.
Em repta, doncs, a buscar una manera d’alegrar-li el dia i em suggereix explicar, per exemple, per què m’agrada tant escriure.
Ja que el tema que em proposa, encara que no en sé ben bé el perquè, em sembla una mica carrincló (amb perdó del meu amic), he decidit escollir-ne un altre que, al capdavall, no se n’allunya massa: la meva passió per a la Terminologia.
En general, tenint en compte el meu perfil fonamentalment tècnic, crec que les llengües m’interessen perquè tenen molta lògica al darrere, gairebé tanta com la que es pot trobar en la informàtica.
Amb la Terminologia, em passa més o meny el mateix, ja que, en aquella cerca engrescadora cap a la solució òptima per expressar un concepte, en aquella comparació constant amb casos semblants, en aquella possibilitat de proposar alternatives, hi veig moltes analogies amb la investigació científica.
Doncs, vet aquí un article amb “final feliç”: visca la Terminologia!

Una jugada rodona

Aquest cop, “per evitar polèmiques”, en lloc de matar Moammar al-Gaddafi i llençar-ne el cos al mar, els Estats Units es van curar en salut, entregant-lo encara viu a un grup de rebels emprenyats que, com era de preveure, els van fer la feina bruta sense cap mirament. Crec que uns carronyaires haurien sigut més escrupolosos, vaja... D’aquesta manera, ningú no podrà culpar de res els EUA i, de passada, ens haurem estalviat les despeses del Tribunal Penal Internacional. En època de retallades, segur que això queda molt bé, oi que sí?

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Si tot és prioritari, res no ho serà

Pensant en això del corredor mediterrani, se m’ha acudit una analogia amb la meva feina.

Durant l’experiència com a consultora informàtica, he hagut de tractar amb moltes persones (caps del departament X, responsables de l’àrea Y, etc.) que, tot i ocupar càrrecs de relleu, a l’hora de la veritat, es revelaven totalment incapaces d’escollir quin, entre els desitjos de les empreses que representaven, s’havia de considerar realment prioritari.
Qui hagi fet de consultor deu haver sentit moltes vegades frases com aquesta:
Això és prioritari… I això altre també s’ha de prioritzar… I, per cert, allò que vam comentar ahir, no te’n oblidis, que és prioritari!
El consultor deu haver intentat explicar als clients que dir que tots els projectes són iguals d’importants equival a dir que no n’hi ha cap que sigui imprescindible. Però és molt probable que no l’’hagin entès o que no l’hagin volgut entendre, vaja.

Llavors, el que acostuma a passar, en casos com aquest, és que el consultor, si pot, tendeix a triar com a preferent un dels projectes i a tirar-lo endavant al més aviat possible, abans de donar pas als altres. Per fer això, aplica el seu criteri, que pot ser incorrecte, és clar, però sempre serà millor que no aplicar-ne cap.
De tota manera, si el consultor no pot (perquè té les mans lligades, per exemple) o no vol (perquè no es veu amb cor d’assumir responsabilitats que no li corresponen), el més normal és que es quedi tot estancat, a l’espera que algú, per art de màgia, decideixi què s’ha de fer.

Tot això, bàsicament, passa perquè les persones que haurien de gestionar les prioritats entre diferents projectes no són capaces de prendre decisions. De vegades, és per incompetència. D’altres, per por. Molt sovint, passa per intentar no decebre ningú, sense tenir en compte que, quan s’intenta quedar bé amb tothom, a vegades l’únic que s’aconsegueix és descontentar tots els contrincants.

No ens enganyem: és igual que es tracti d’un cap d’un departament o del ministre de Foment: si diu que tot és prioritari, vol dir que res no ho serà.

Blocs que segueixo