Se’n va anar una nit d’octubre, poques hores després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya avalés un recurs del Partit Popular contra l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida, suspenent de forma cautelar set articles dels reglaments lingüístics que marquen l’ús preferencial de la llengua catalana en les activitats d’aquestes entitats.
No sé si va tenir temps d’assabentar-se’n abans de marxar. Espero que no, perquè estic segura que la notícia no li hauria agradat gens. Ell, que sempre havia defensat la importància de les decisions polítiques pel que fa al futur de la llengua, molt probablement hi hauria hagut alguna cosa a dir. I s’hauria empipat encara més pel fet que la notícia afectava dues àrees, tant la de Lleida com la de Barcelona, que li eren molt properes.
Just després de la seva mort, tothom es va afanyar a assegurar que ben aviat hi haurà algú que recollirà la seva herència i continuarà la seva feina.
Ho sento, però em costa molt de creure-m’ho.
Temo que no es podrà reemplaçar tan fàcilment una persona capaç d’explicar amb tanta senzillesa qüestions tan complexes com les de la filologia, sense deixar de banda els aspectes socials relacionats amb aquest tema.
I no sé si ningú altre podrà provocar entre els Disputats del Parlament de Catalunya les esgarrifances que va produir ell amb el discurs clar i contundent que va pronunciar al juliol de 2009, tot denunciant, entre d’altres coses, l’actitud hostil de l’espai polític on ens ha tocat viure envers tota llei de diversitat i demostrant així que, a més d’un gran mestre i d’un gran divulgador de la llengua catalana, era també un home valent, que ens ha deixat un buit difícil d’omplir.
Jo, per la meva banda, quan em vaig assabentar de la seva mort, em vaig penedir de no haver-li enviat cap dels correus amb les preguntes que hauria volgut fer-li. Per als que no ho sàpiguen, cal dir que ell, als seus escrits, a més de la firma, hi posava la seva adreça electrònica, com si, pel sol fet de llegir un text seu, ja et poguessis considerar un membre més de la família. I estic convençuda que, si li hagués enviat aquells correus, el “filòleg del poble”, tan metòdic i tan amable alhora, m’hauria contestat i, justament per això, me l’hauria sentit encara més proper, fent que la seva mort em provoqués un dolor encara més fort del que sento ara. Pensant-m’ho millor, doncs, potser val més que no li hagi enviat cap correu...
Ara bé, tot i la tristesa, estic intentant apartar aquesta emoció pensant en les imatges més divertides amb les quals aquella ment tan gran era capaç de transmetre les nocions més interessants, com ara allò que va dir en una entrevista a la Televisió de Catalunya per tal d’explicar que, abans d’introduir una paraula forana en la nostra llengua, hauríem de mirar si podem fer servir un mot que ja coneixem per expressar la mateixa idea; va ser llavors quan va dir que, si s’hagués acceptat la proposta dels mallorquins de dir-li “ensaïmada” a l’arrova dels correus electrònics, això hauria estat fantàstic.
En fi, que del Solà, m’agrada recordar-me’n amb aquesta imatge de l’ensaïmada que no em puc treure del cap i que no deixa de ser una reproducció força fidel del que va ser ell: una persona metòdica, clara, contundent i irònica alhora, a la qual m’agradaria poder escriure, enviant-li només records (ara ja no preguntes) des de la meva adreça electrònica: <cognom>.<nom><ensaïmada>gmail.com.
