dimecres, 1 d’abril de 2015

Nota per als lectors d'aquest blog

Estimats lectors,

Torno a ressuscitar aquest blog —després d’haver-lo deixat abandonat durant molt de temps— per donar visibilitat a un article sobre Andreas Lubitz que diferents diaris s’han negat a publicar.
Espero que pugueu compartir amb mi la necessitat de donar a conèixer punts de vista diferents dels que predominen actualment als mitjans de comunicació.
I encara que no estigueu d’acord amb el que diu l’article, m’agradaria molt llegir els vostres comentaris al respecte.
Gràcies.

L'últim desig

Ara que tothom diu que això és de malparits, que el que va fer no té perdó ni sentit, m’agradaria donar un punt de vista diferent sobre els fets tràgics del passat 24 de març, amb l’esperança que ningú s’ho agafi malament.

En aquests dies tristos, en els quals la incredulitat es barreja amb la indignació i amb les ganes de conèixer tota la veritat, les conseqüències d’aquells fets estan a la boca de tothom. Però jo no crec que ell les hagués tingut en compte. De fet, jo no crec que Andreas Lubitz ho fes amb mala intenció.

Abans que els lectors d’aquest article comencin a tirar-me pedres —o, més pacíficament, deixin de llegir-lo—, m’agradaria tenir l’oportunitat d’explicar-me millor.

Tot i que no sóc una experta de psiquiatria ni de psicologia, tinc constància que el que alguns suïcides imminents acostumen a fer, just abans de dur a terme el seu darrer acte, és dedicar una estona a l’activitat que més els agradava. S’ha de tenir en compte, a més, que tot i que de vegades planifiquen fins al més mínim detall la manera de posar fi a les seves vides, no solen pensar en les conseqüències materials del que estan a punt de fer, ni en el dolor que provocaran a les seves famílies i als seus amics.

Ara bé, si a una persona que decideix suïcidar-se li agradava molt jugar a tenis o passejar per la platja —i fer precisament això és l’últim desig que decideix satisfer just abans d’acomiadar-se definitivament de la vida—, això no afegirà més conseqüències al sofriment que provoqui —a la seva família i als seus amics— la seva decisió de treure’s la vida.

Però si la passió del suïcida era pilotar avions de línia, a les conseqüències de l’acte en si, desafortunadament hi haurem d’afegir aquelles —encara més indesitjables— de la mort de moltes altres persones, del patiment directe de tots els familiars i els amics d’aquestes víctimes innocents, de la inquietud encomanada a molta altra gent —no directament relacionada amb les víctimes però igualment afectada, d’alguna o altra manera, pels fets—, i també dels enormes danys materials provocats.

El que vull dir, doncs, quan afirmo que Andreas Lubitz probablement no ho va fer amb mala intenció, és que ell, en totes aquestes conseqüències terribles, no hi va (poder) pensar. I si no ho va fer, no deu ser perquè era un malparit, sinó perquè és això el que fan alguns aspirants suïcides que acaben sent practicants.

Jo diria, a més, que quan es va quedar sol a la cabina, no només estava fent el que més li agradava, sinó que estava realitzant el somni de la seva vida. Per alguns instants, a dalt d’aquell avió maleït, li devia semblar que per fi podia fer de comandant.

Si la depressió o la bogeria —o qualsevol altra infermetat que la mala sort li hagi reservat— afecten tant l’estat mental d’una persona perquè s’acabi convencent que no té cap altra sortida que treure’s la vida, sense tenir en compte les conseqüències del que està a punt de fer, sense que les persones que l’estimen i que estima siguin un obstacle de cara al que està a punt de fer, i l’únic que es concedeix —i que li fa creure que així es quedarà en pau— és un últim desig, tota la resta no té gens d’importància.

Així que m’agradaria que la gent reflexionés sobre el fet que, si fins fa pocs dies no hi havia cap motiu per qualificar-lo de malparit, si tothom el considerava una bona persona —o, com a mínim, un noi “normal”—, si no tenia aficions sospitoses ni va declarar mai de voler matar a ningú, no hi ha cap motiu ara de pensar que això ho va fer per fer mal als altres.

El que volia fer, probablement, era només posar fi als seus problemes: ho va planificar com millor li va semblar, i no es va (poder) adonar que tot plegat tindria conseqüències inesperades.

També m’agradaria que aquest punt de vista meu tan peculiar pogués arribar i servir de consol a la família i als amics d’Andreas Lubitz, que, tal com acostuma a passar en aquestes circumstàncies, es deuen sentir culpables per no haver-ho sabut veure abans i, a més a més, es deuen sentir responsables de la mort de 149 innocents. Els pares, especialment, deuen estar pensant que van engendrar un monstre. Però segurament no ho era, un monstre.

Va ser un suïcida, com molts altres. Va complir el seu últim desig, com molts altres. I abans de fer-ho, no va (poder) pensar en les conseqüències dels seus actes, com molts altres.

Segurament tot això no serveix gens de consol als familiars i als amics de les 149 víctimes innocents, però crec que més que fer culpable Andreas Lubitz de totes aquestes morts, ens hauríem de preocupar del fet que res ni ningú no va ser capaç de prevenir que tot això passés.

No n’hi va haver prou amb un mecanisme de bloqueig pensat per impedir atacs terroristes, per evitar un acte encara més irracional i imprevisible.

No n’hi va haver prou amb una baixa mèdica, perquè aquell dia un pilot d’avions amb problemes mentals no anés a treballar.

No n’hi va haver prou amb les proves psicològiques que va poder superar, per detectar el que tenia la intenció de fer.

Potser, després d’aquests fets, caldrà replantejar-se moltes coses (les mesures de seguretat a les cabines dels avions, el protocol de comunicació de les baixes laborals, l’eficàcia de les proves psicològiques actitudinals, etc.), i sincerament espero que, si no es va actuar de manera prou curosa a l’hora de detectar una situació de risc com aquesta, si hi va haver negligència de part d’algú, es pugui acabar passant comptes a les persones i/o a les organitzacions responsables, d’alguna manera, del que va passar.

Però també m’agradaria que ningú no s’oblidés de reflexionar sobre el real significat de les paraules malparit, assassí, monstre, etc., i sobre el fet que un suïcida, per molt mal que faci, normalment no té res a veure amb això.
 

Blocs que segueixo